Lo naiximén del nostre parlá

Y diu que...
Deu va aná per lo mon repartín llengues... Vatres parlareu fransés... Vatres en inglés tos entendreu...
Y així un país y un atre país, una regió y un atra regió va aná dixán instrucsions de com tenien que parlá tot lo mon.
Al final de tot va arribá al Matarraña y un paisá li va preguntá... Deu!!! y... aquí en que idioma parlarem???
Deu se va quedá pensan un momen, pos es que ya habíe repartit tots los idiomes posibles... Y va di...
Aquí parleu com bullgueu!!! Y així va naixe lo chapurriau.

Per Juan Siurana (Rafels)
Me podeu escriure a chapurriat@gmail.com

sábado, 13 de octubre de 2018

Un tonto mol listo (cuento)

Tos vach a contá un cuento mol, pero que mol antic... de cuan lo Napoleón va pasá per lo Matarraña.

Ñabie una guarnisió de soldats en guerra, que se trobae rodechada per lo enemic. La cosa estae fea, tenien molta fam y poc pa per a emportás a les dens. Cuan la situasió se va posá mol mal, los que manaen se van reuní per a buscá una solusió. Al final van acordá
que manarien a un soldat a buscá mincha per a tots los que allí estaen.
Lo capitá va reuní a tots los soldats y los va preguntá qui se oferíe voluntari, per a ana a busca lo avituallamen que fee falta per a alimentá a tots los que allí estaen.
De entre tots los soldats sol un va ixí voluntari, ere un que tots, per les pintes que gastae lo tenien com a un pobre tontet, al vorel lo capitá va pensa... bueno, com este es mich tonto que vaigue, no se pert mol y si porte mincha pos milló. Lo capitá no les tenie totes en ell, lo tenie per un borinot de marca machó.
Al voluntariós soldat en un momen li van di que volien que faiguere, tenie que portá tot lo minchá que puguere per a nell y los seus compañs. Ell miranlos en los ullets com perduts va di que si y sense di res mes, se va vestí de paisá per a que no sapigueren que ere un soldat y allá al tart rosegan la tripa per enterra va ixí del campamen y va crusá les linies enemigues.
Va camina sense sabé a on anae una nit y tot un dia y al arribá al tart va vore llun un casalisi en algo de bureo per fora... si va atansá y al está ya prop se va doná cuenta de que alló ere una posada. Ñavien uns cuans animal de carrega lligats minchan tranquilamen y un home umplin un aveuradó de aigua per a que begueren los pobres animals.
Lo nostre protagonista sen va cap a lo home que estae apañan a les caballeries y li diu...
- Bona nit tingue siñó!! Que podría sopá y dormí aqui ???
- Home y tan, yo soc lo posadé... vingue, vingue... paso cap a dins. Ara en un ratet li posarem de sopá... sentos aquí ( señalanli un banc al cantó del foc)
Lo soldadet fa lo que li diu este home que lo conduix al canto del foc y cuan estae davan se quede miran en cara de pasmat al foc y li pergunte...
- Que es aixó??? ( señalan al foc)
Lo posadé que sel mire milló y li veu una cara de borinot que no se la podíe sostendre li escomense a pendre lo pel y li diu...
- Aixó (referinse al foc) es la "repugnansia"
Se quede mirán un rato lo foc con atontat y de repen lo soldat sen acate de que ñabie un gat enroscat al cantó del foc y li pregunte al posadé...
- Y aixó que ña aquí pelut que es????
- Lo "chirrinchonchis" (referinse al gat)
Lo noy este, tenie una cara de asustat y asombrat a la vegada y lo posadé tenie que fe forses per a no enriuresen.
Al cantó del foc tamé ñabie un topí ple de aigua, al vorel este chicot li pregunte al posadé...
- Y... aixó que es?? (apuntan al aigua)
- Aixó es la "superabundansia" (li diu lo posadé)
Al momen la dona del posadé li trau lo sopa y lo pobre noy se la minche en un ubrí y tancá de ulls. Tenie molta fam, fee uns dies que no minchae res.
Cride al posadé y li diu que vol aná a dormí. Este lo conduix hasta la seua habitasió y mentres anaen, van pasá per un mun de cadires que estaen amontonades a un racó, al vóreles este soldat li pregunte al posadé...
- Que es aixó???
Lo dueño de la casa li diu en sorna...
- Aixó son los "triquitrals" y aquí al cantó está la nostra habitasió per si te fa falta algo esta nit.
Aquell chove en cara de pasmat, seguix al posadé sense dixá de mira aquell mun de cadires.
Com ya lo tenie per una mica curt, lo posadé lo porte a la pichó habitasió que tenie que estae daball del tellat, pero per a aná allí van tindre que crusá una habitasió que estae tota plena de cuixots de tosino penchats. Al vorels enseguida li va preguntá al posadé...
- Que es aixó que está penchat???
Lo posadé disfrutan de la burla li va di...
- Aixó son los "sans" aquí resem la meua dona y yo de tan en tan.
- Pos yo avans de dormí, tamé los resaré una miqueta (li diu lo soldat)
Al final arriben a la habitasió li obri la porta y lo dixe allí lo posadé donanli les bones nits. Antes de marchá este noy li pregunte al posadé...
- Com se diu voste???...
- Yo me dic "Burdeos" y la meua dona "Fragansia"
- Pos encantat de coneixel (diu lo sodat)
Allá a les dos de la matinada, este soldat se eixeque y sense fe cap ruido va al mun de cadires, ne agarre una y la pose a la porta del posadé per a atrancala per fora y que no pugueren ixí. Mol depresa va al corral, trau los burros y caballs que ñabien a les cuadres y los dixe preparats al carré. Despues va aná allí a on estaen los cuixots, los va deslligá y los va tirá desde la finestra al carré a on estaen les caballeries, los va carregá y va torná a entra dins. Va agarrá lo gat y lo fot dins del foc y escomense un estrapalisi impresionan. En eixe momen, lo soldat ix al carré y en veu alta escomense a resitá...

"Ix Burdeos dels brasos de Fragansia que lo chirrinchonchis ha caigut en la repugnansia y ña que socorrel en la superabundansia y tin ojo en los triquitrals que los sans ya estan marchan"

Enseñansa... No te fios de dingú per les apariensies, a vegades estes engañen

Per: Joaquin Estopiñá Ferreró (Rafels)



No hay comentarios:

Publicar un comentario

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...