Lo naiximén del nostre parlá

Y diu que...
Deu va aná per lo mon repartín llengues... Vatres parlareu fransés... Vatres en inglés tos entendreu...
Y així un país y un atre país, una regió y un atra regió va aná dixán instrucsions de com tenien que parlá tot lo mon.
Al final de tot va arribá al Matarraña y un paisá li va preguntá... Deu!!! y... aquí en que idioma parlarem???
Deu se va quedá pensan un momen, pos es que ya habíe repartit tots los idiomes posibles... Y va di...
Aquí parleu com bullgueu!!! Y així va naixe lo chapurriau.

Per Juan Siurana (Rafels)
Me podeu escriure a chapurriat@gmail.com

viernes, 5 de junio de 2020

Refrans per al junñ



Quí minje caragols per a san Juan,
tindrá salut y dinés tot l'añ.

Per Juan Carlos Abella (Valderrobres)

Per al junñ,
Lo blat casi que está al puñ.

Per Carlos Olles (Valderrobres)






jueves, 4 de junio de 2020

Un cuentet en magre


A un raconet del reino de Aragó, ñabíe una aldea mol menudeta.
Tots los veíns que allí vivíen, volíen que los donaren lo títul de poble, per que de esta manera, podríen tindre un viqueri propi que puguere atendre les nessesitats religioses dels veíns.
Per a podé conseguí lo que volíen, nessesitaben un veí mes. Ne eren 99 y ne teníen que se 100.
Un pastó de gorrinos que vivíe a esta aldea se li va ocurrí una idea, per a conseguí que los donaren lo títul, encara que ñaguere una persona de menos.
Este pastoret va encomaná als seus veíns que solissitaren que vingueren a la aldea los albacees reals, per a que donaren fe de que i estaen tots los veíns nessesaris.
Aixina u van fe.
Lo día que los representáns reals van arribá al poble, los van ressibí fen una gran alifara. Mentres estáen fen la ressepssió, lo pastó va agarrá un gorrino de la soll y lo va pujá al campanari. A este gorrino en concret lo va tindre sense minjá durán tres díes y estae lo animal mol famolenc. Una vegada a dal de tot del campanari, va lligá una de les potes del animal al badall de la campana. A l’atra punta del campanari, va posá un plat en minjá a una distanssia que lo animal no i arribare may. Cada vegada que lo gorrino se arrimabe a la bassia, com no atansae lo minjá, estirae de la corda fort y  fee soná la campana. Estae lo gorrino tot loco volén arribá al minjá y no fee mes que fe repicá la campana.
Cuan va arribá lo momén de contá a la gen per part dels responsables reals, van demaná que se posaren tots en fila per a podels contá milló. Entre los veíns tamé estáe lo pastó que habíe dijat al pobre gorrino intentán arribá al minjá. Mentres tan, la campana venga tocá y tocá.
Cuan van acabá de contá a tots los que estáen allí preséns, los albacees van di que no mes estáen 99. En este mateix momén lo pastó va ixí de la fila y los va di, que lo que faltae estáe tocán la campana en agraimen a la seua visita y que no pararíe hasta que marcharen.
Los albacees se van sentí mol agraits de que tocaren les campanes per ells y van contá al desconegut que estáe repicán al campanari, com un veí mes, conseguín lo total de les 100 persones que los fee falta.
Y está es la história real, de com un gorrino mort de fam, va conseguí que a una aldea li donaren lo títul de poble.

Per: Ramón Carlús Roch (Valderrobres)
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...